I
Bertan de Born: un trobador occità

Bertran de Born fou un noble del bisbat de Perigord i esdevingué un dels més grans trobadors de la seva època. Visqué una existència agitada i violenta i gaudí de provocar querelles i atiar guerres. Participà com a instigador en les discòrdies dinàstiques entre el rei Enric II i els seus fills, Ricard Cor de Lleó i el jove príncep Enric, i llur esperit bregós no es va aturar ni davant el seu mateix germà, a qui va espoliar dels dominis que compartien i amb qui mantingué reiterats conflictes.

Les seves composicions, de les quals se’n conserva una extraordinària mostra de quaranta obres, serviren a aquests fins polítics. En elles s’hi canta l’exaltació de la lluita, el pillatge i les bandositats, i  la pau rep la consideració de l’aspiració menyspreable dels covards. És el temps de la batalla l’únic en que l’home valerós pot trobar satisfacció i veure recompensat el seu afany de mèrits, honors i riqueses:

Trompas, tabors, senheras e penos et entresenhs e chavals blancs e niers veirem en brieu, que.l segles sera bos, que om tolra l’aver als usuriers, e per chamis on anara saumiers jorn afiatz ni borges des doptanza ni merchandiers qui venha de ves Franza; anz sera rics qui tolra volontiers. (Aviat veurem trompes i tambors, senyeres, penons i insígnies, i cavalls blancs i negres. Els temps seran bons: hom prendrà als usurers tot el que tenen, i de dia no transitarà pels camins cap bèstia de càrrega amb seguretat, ni cap burgès sense temença, ni cap mercader que vingui de França; es farà ric qui estigui disposat a robar.)

En ocasions, arriba a subvertir un dels subgèneres trobadorescs, els cants al despertar de la primavera i al desvetllament de l’amor, per a convertir-lo en una lloança al retorn de l’època de les gestes d’armes:

Be.m platz lo gais temps de pascor Que fai fuolhas e flors venir! E platz mi qand auch la baudor Dels auzels que fant retentir lor chant per lo boscatge!; E plai me qand vei per los pratz Tendas e pavaillons fermatz! Et ai grand alegratge Qan vei per campaignas rengatz Cavalliers e cavals armatz. E platz mi qan li corredor Fant las gens e l'aver fugir, E platz me qan vei apres lor Gran re d'armatz ensems venir, E platz m'e mon coratge Qan vei fortz chastels assetgatz E.ls barris rotz et esfondratz, E vei l'ost el ribatge Q'es tot entorn claus de fossatz, Ab lissas de fortz pals serratz. (...) Baro, metetz en gatge Chastels e violas e ciutatz Enanz qu’usquecs no.us guerreiatz Papiols(1), ; d'agradatge A.N Oc-e-No(2)t'en vai viatz E dijas li que trop estai en patz. (Em plau el bell temps de primavera/que fulles i flors fa venir!/I em plau sentir l’alegria/dels ocells que fan ressonar/llur cant pels boscatges!/ I em plau quan veig en els prats/aixecar-se tendes i estendards!/I tinc gran goig/de veure pels camps arrenglerats/cavallers i cavalls armats I em plau que els combatents/Facin fugir la gent amb llurs bens/i em plau veure córrer rera seu/gents d’armes aplegades,/I li agrada al meu coratge veure forts castells assetjats/i murs trencats i esfondrats/i veure l’host a la ribera/entorn dels fossars/amb estacades de pals serrats.(...) Nobles, empenyoreu/castells, viles i ciutats/abans de deixar de guerrejar-vos. Papiol, de bon grat/ ves aviat a Sí-i-No/I digues-li que ja fa massa que està en pau.)

La modernitat i vivesa de certa poesia trobadoresca, com la representada per en Bertran, podria inclinar-nos a llegir-la com el mer enaltiment d’uns valors aristocràtics i antiburgesos “avant la lettre”, o àdhuc veure-hi traspuar un delit estètic, una recreació de la sensibilitat feta pel pur goig de cantar. Benedetto Croce escriu del trobador a “Poesia Antica e Moderna”: “No el mou un pensament moral o polític (...) sinó que senzillament està posseït per la joia de la vida, que és moviment i és activitat, que és aventura i perill, que és atacar i defensar-se i descobrir el pit als cops d’altri, que és donar mort i saber morir, així vivint. La vida és bella per sí mateixa, bella en la seva totalitat, com la natura en el seu germinar, florir i créixer sense fre, sense tenir altre fi que aquest seu mateix ímpetu d’ expandir-se i de fer".

PÀGINA II (1) Papiol és el nom del joglar a qui Bertran encomanava de portar a les diverses corts les seves cançons. (2) Oc-e-No és la “senhal” o nom en clau trobadoresc que Bertran donà a Ricard Cor de Lleó. Ben probablement es tracta d’una referència satírica a la tendència d’aquest darrer a les contemporitzacions i a la seva prudència abans d’emprendre accions de guerra.