Bertan de Born II

Però cal palesar que la poesia trobadoresca és, també i sobre tot, una poesia per a entendedors, amb unes claus molt precises i amb unes intencionalitats molt concretes. Bertran de Born és un baró de la mitjana noblesa, amb una heretat modesta i mancomunada amb el seu germà, que en les intrigues polítiques i els litigis armats troba llur més segura oportunitat d’ascens social. La seva ploma capciosa, la seva artera capacitat per a l’afalac i el blasme, serveixen a aquest propòsit. Vesteix les seves ambicions d’alts sentiments cavallerescs i acusa de feblesa, blanor i temença a qui defuig batre’s en campanya militar. Maldiu d’uns i exalta la vanitat d’altres i, així, la seva enorme força retòrica es converteix en un encenall de gran eficàcia per a la seva estratègia, fins al punt que “era temutz d’ambdos los reis per lo dire de la lenga”.

És una perspectiva que no hem de perdre de vista en adreçar-nos a un dels més coneguts poemes de Bertran de Born i també un dels més bells artificis de tota la literatura medieval: Dompna Pois de me no.us cal. La raó que acompanya la cançó explica que Bertran estava enamorat de Maent de Montanhac, muller del poderós senyor de Talhairan. Però com aquesta li retirà el favor per algunes indiscrecions del trobador o per gelosia, Bertran proclamà que mai trobaria cap dona que se li pogués comparar i que només podria conhort-se forjant una “dama soiseubuda”, una dona artificial feta de trets manllevats de les més excel.lents dames d’Occitània. Bertran aniria per totes les corts demanant en préstec una beutat o un avinent parlar, un color o un esguard, fins a obtenir un fantasma de dona que pogués donar-li consol de la pèrdua de Maent.

Indubtablement, aquest cant formava part del complex joc tàctic del nostre trobador i perseguia objectius prefixats. Potser reconciliar-se amb Maent, fer créixer les reticències i rancúnies de les altres dames entre elles i vers la senyora de Montanhac, temptejar aliances o altres ordidures difícils d’escrutar. Però l’autenticitat de la seva veu poètica també ofereix el dubte de la sinceritat de la chansó i projecta una nova ombra d’ambigüitat sobre En Bertrans i el seu polièdric tarannà.

Perquè per sobre de tot, allò que queda del senyor d’Altafort, com portava per nom llur castell, és la dificultat de discernir entre els seus afectes reals i fingits, entre la veritat dels seus sentiments i llur impostació interessada; tant n’és de poderosa la capacitat de suggeriment de la seva obra i tan cantelluts se’ns apareixen els fets de la seva biografia.

Bertran de Born fou, gràcies a llurs qualitats, una personalitat centrífuga en el seu món. Intervingué en els principals esdeveniments de l’època, tot sovint precipitant-los, i la seva lírica serví de referència a força altres trobadors contemporanis. I és indubtable que la seva transcendència i posterior fama estigué molt per sobre del que la seva condició social li hagués permès de no haver-se guarnit amb tan altes aptituds literàries i amb tanta temeritat i astúcia política.

A les acaballes del seu pas per aquest món, després de diversos canvis de fortuna i cops de teatre, la sort d’En Bertrans decaigué. La darrera de les seves escomeses acabà de mala manera i fou desposseït del seu vell cau d'Altafort. Empaitat per les enemistats i la malfiança que amb tanta dedicació havia conreat, enredat en la xarxa que ell mateix havia estès, es resignà a ingressar a l’Abadia cistercenca de Dalon, on va morir el 1215, a una edat venerable de vora 75 anys. Si ho feu amb ver penediment per les seves obres o ufanós d’aquestes i amb gran despit és una cosa que ja només podrem tractar d’intuir.

Però la seva llegenda de propagador de zitzànies i la seva aura de personatge gairebé malèfic trigà més en apagar-se. Es conservà primer en la vida i razos, o comentaris que en alguns cançoners introduïen les composicions i les situaven en context, on se’l presentà com aquell que “Seingner era totas ves quan se volia del rei Enric e del fils de lui, mas totz temps volia que ill aguessen guerra ensems, lo paire e-l fils e-l fraire, l'uns com l'autre. E toz temps volc que lo reis de Fransa e-l reis d'Englaterra aguessen guerra ensems. E s'il aguen patz ni treva, ades se penet com sos sirventes de desfar la patz e de mostrar com cascuns era desonratz en aquella patz.”
Més endavant fou el Dant qui amb la seva autoritat acabà de fixar la imatge de Bertran de Born. El poeta florentí l’anomenà tres vegades en el seus escrits, admirant-ne l’obra en la seva De vulgari eloquentia. Però la tercera cita és en la seva Commedia, per a emplaçar-lo al vuitè cercle de l’Infern. En ell hi pul.lula tristament En Bertrans, amb el cap separat del cos, de la mateixa manera que ell havia fet separar-se, amb males arts, al pare del fill i al germà del germà.

Aquesta fou la visió que d’ell va prevaler. Amb aquesta galdosa fila el pintaren Boticcelli i Gustave Doré, i és aquesta estampa una de les que més va fascinar als romàntics en la seva lectura de la Divina Comèdia. No ja el Bertran ardit i desafiant, el qui deia que no li calia ni la meitat del seu judici i no es feia enrera davant de cap adversari, ja fos aquest senyor del Llemosí o comte de Perigord, portés la seva mateixa sang o es tractés de tot un Rei de França, ans el Bertran que purga a l’infern les seves culpes i està sotmès a una llei més alta que la que hom pot guanyar-se per l’espasa.

Però té una significació bella i misteriosa que en el seu nadiu Perigord sentissin suspicàcies cap aquesta condemna tan irrevocable: que hi romangués una mena de por supersticiosa a la seva menció i fos considerat portador de mals averanys. Una creença que perdurà durant segles, fins abans del gairebé total anorreament de la cultura oral i tradicional occitana.

Una creença que tindrà, no obstant això, una sinistra coda a meitats del segle XX.

.