V

Claudi Sicre: el llegat de la insurrecció

Claudi Sicre pertany a aquesta nissaga d’occitans irreductibles: músic, investigador de folklore, agitador, partidari de totes les descentralitzacions, confusionista, enemic aferrissat de la tendència a reduir totes les manifestacions culturals a un sol model econòmic, etnològic o sociològic. La única política global en matèria de cultura que troba raonable és, segons les seves paraules, la d’ajudar a la “pluralització infinita de les solucions”.
Sicre porta anys lliurat a aquesta tasca. Amb els seus projectes musicals, amb els seus llibres i publicacions, amb els seus sopars de carrer i activitats veïnals, amb la seva militància occitanista, amb els aplecs de gent que propicia.

Defugint el dirigisme dels poders establerts i els plans d’acció abstractes, el seu afany de revitalitzar la cultura real, la interacció en els espais públics, els intercanvis d’idees, de músiques, d’experiències, el caracteritza com un home d’acció. Prolífic en iniciatives que apunten a moltes direccions i sempre contra la uniformització i l’anquilosi social, en ell s’hi retroba el gust acràtic i heterodox d’aquesta Occitània que han volgut amagar.
Perquè Occitània no és cap circumstància anecdòtica. Per tractar-se d’una cultura fragmentada i escapçada, recolzar-se en ella fa precisament que hom sigui especialment procliu a la diferència i la multiplicitat, a l’experimentació i la recerca de camins singulars.

I un d’aquests camins secundaris porta a Perigord, al domini de Bertran de Born i de la seva llegenda. Al mite de la malastrugança. De l'encontre amb aquesta vella i fugissera història, en el país ombrós dels grans boscos de nogueres i de ciutats i castells medievals conservats com per encanteri.

...allà .on un vell nus encara queda per deslligar.

.