II

Ezra Pound: trobador americà i reactivador de l'obra borniana

L’any 1901, un jove de quinze anys d’Idaho albira quin vol que sigui el seu futur. Decideix que serà poeta i que, en complir la trentena, sabrà més de poesia que cap altre home del món. Anys més tard escriurà “En aquesta recerca vaig aprendre nou llengües estrangeres, més o menys, vaig llegir traduït material oriental, vaig barallar-me contra qualsevol regulació universitària i contra qualsevol professor que intentés fer-me aprendre alguna cosa que no fos això”. El seu nom és Ezra Loomis Pound i esdevindrà un dels poetes més influents del segle XX.

En el seu propòsit, esmerçà la seva enorme energia en conèixer les més rellevants tradicions poètiques: la lírica medieval francesa, els clàssics grecs i llatins, el dolcestilnovisme italià, el cants de gesta i el teatre barroc castellà, la poesia xinesa i japonesa, etc.. Però destinà una atenció especial a familiaritzar-se amb la poesia provençal i amb l’obra dels trobadors occitans dels segles XII i XIII.
I en la relectura, traducció i reelaboració d’aquest llegat es trobà amb una figura amb la qual li estava reservat guardar sorprenents similituds: Bertran de Born. Pound traduí algun dels seus sirventesos i escollí alguns fets de la seva història per a escriure poesies de collita pròpia, on projectà una nova llum sobre el seu malaurat antecessor.  Ja a Sextina: Altaforte, un dels seus més reeixits poemes primerencs, s’hi fa referència al veredicte de Dant :

“Dant Alighieri va posar aquest home a l’infern perquè fou un provocador.
Eccovi!
Jutgeu vosaltres!
L’he tornat a desenterrar?”

I gràcies a Born, Pound anticipà una de les seves més duradores inquietuds poètiques: l’evocació d’una època on els poetes estaven plenament involucrats en l’acció i en què llur capacitat per “sembrar discòrdies” significava una manera eficaç d’agitar les convencions i combatre la hipocresia, l’estancament moral, el conformisme. “Només hi ha vida quan s’entrecreuen les espases” diu Pound amb la veu d’en Bertran.

Perquè el paper que desenvolupà Pound en la història literària i política del segle XX emet torbadors reflexes d’aquell jugat per Bertran de Born set-cents anys abans.  Com ell, Pound fou un poeta centrífug, que aglutinà entorn seu a alguns dels artífexs i moviments més determinants de la seva època (l’imaginisme, Thomas S. Eliot, William Yeats, James Joyce, Ernest Heminway,  el cercle de Bloomsbury, etc.) i, com el seu còmplice guerrer, també es veié envoltat de controvèrsies polítiques del les quals en sortí mal parat.

Ezra Pound és un dels poetes més agosaradament ambiciosos que hagi conegut la literatura moderna.  Pretengué ensenyorir-se de milers de textos aliens, per metabolitzar-los dintre del seu propi recitat i així compondre una obra total, una summa de veus capaç de dir tot de totes les èpoques passades i de la present: amb aquesta fi, endegà la redacció dels seus Cantos, que l’ocuparen més de cinquanta anys.
Alhora, fou un ferotge zelador de la seva indepèndencia i mai entengué els compromisos i el sentit comú que calen per a sobreviure dins d’uns marges establerts: visqué com un nòmada i es vantà de no posseir res que no pogués encabir a dues maletes.

Cap als anys trenta, començà a sentir una poderosa inclinació pels estudis econòmics i a generar idees en aquest camp. El seu principal cavall de batalla va ser la lluita contra la usura, que identificà com a motiu cabdal de decadència en tots els ordres de la vida i causa de tota mena de desequilibris i iniquitats. Car Pound no concebia que les idees no es portessin a la pràctica, tractà per tots els mitjans d’influir en les polítiques econòmiques de Roosvelt i Mussolini. Encisat per la seva idea de la Itàlia pre-capitalista i portat pel seu boirós sentit de la realitat, cregué en el miratge del feixisme i pensà que el Duce era l’home que faria cas del seu programa de reformes. Les autoritats italianes el tractaren amb prudència i distància, però consentiren que propagués les seves peroracions a Radio Roma durant la guerra.

Aquesta repugnància per la usura i les pràctiques bancàries internacionals, que ell creia en l’origen mateix de la guerra mundial, rep la seva millor elaboració en un dels seus posteriors Cantos, del qual se’n conserva un enregistrament recitat pel mateix Pound. És el famós Canto XLV, With Usura. (veure a l'apèndix)
Tota una fixació que sobresurt com un tret més del seu curiós parentiu electiu amb Bertran de Born, qui també dedicà les seves verinoses invectives a la puixant burgesia de la seva època i digué més d’una paraula gruixuda dels usurers medieval

Tot i l’ensulsida de l’eix a la guerra, Pound no es retractà de les seves posicions anteriors, ans cregué que llur opinió seria molt útil pels Estats Units. A l’acabança del conflicte, fou detingut i empresonat en una gàbia d’acer per les autoritats militars americanes, que el tingueren un mes al ras sota aquesta particular fórmula d’engarjolament. Posteriorment, fou traslladat a Washington i jutjat per alta traïció. Pound seguí insistint en la necessitat de l’esmentada reforma econòmica. El tribunal acabà decretant que l’acusat estava mentalment trastornat i solucionà l’expedient confinant-lo en un sanatori, on romangué 12 anys reclòs. Uns fets que també estableixen suggeridors paral.lelismes amb en Bertrans.

Però havia estat en un viatge per Occitània, molts anys abans, on Pound millor havia entès la figura del trobador i l’espai físic i espiritual que el nodrí; aconseguint una fonda comprensió d’aquella civilització i dels seus homes més distingits, que mai deixà de prendre com a models ètics i culturals en totes les seves posteriors activitats. Llurs intuïcions i investigacions seran objecte de diversos poemes i capítols d’assaigs, i en el recull Poems of Lustra 1915-1916 aquesta reflexió prendrà forma en el llarg cant Near Perigord (veure a l'apèndix).

En aquest poema, que en certa manera ja anticipa el magma d’intertextualismes, jocs de miralls i esguards oblics de la Història que són els Cantos, s’hi escolten les preguntes més precises sobre l’enigma de Bertran de Born i també l' empatia cap al seu destí esbiaixat i dissortat, que en tantes coses podia veure com un transumpte del propi (Fixem-nos que la descripció que s’hi dóna de Born és la del mateix Pound en el moment d’escriure la poesia). El poeta nord-americà reprèn el misteri de Dompna Pois de me no.us cal i s’acosta d’una forma captivadora al cabdell entortolligat d’intrigues i sentiments que l’obra original i el context deixa traspuar.

La llarga estada de Pound a l'asil no va ser prou per a reblanir-lo. Quan finalment el govern nord-americà va deixar-lo en llibertat, tornà a Itàlia i continuà la seva tasca solitària de redacció dels Cantos, mentre seguia endegant projectes de reformes socio-econòmiques. Molest a dreta i esquerra, icona grapejada per certs moviments terceristes i neofeixistes dels anys 60 i 70, enemic confés de les democràcies liberals, sense mai desprendre’s del do de la intempestivitat, Pound era una referència incòmoda per a cercles molt diversos. Era hom que feia nosa i a qui, conseqüentment, s’escamotejava tant com es podia. Les contradiccions irreductibles de la seva vida (un trencat feix de miralls), el dictat contracorrent de la seva obra, el seu reaccionarisme atípic, l' eroico furore rimasto incompreso, com diu Marzio Breda en un bell article al Corriere della Sera i la seva crítica desaforada als usos de la modernitat, el convertiren en un marge, malgrat la indefugible influència que suposava el seu mestratge poètic. Perquè, en certa manera, Ezra Pound fou durant anys un home carregat amb una llegenda fosca i se’l percebé com envoltat d’una boirina de malastrugança que contaminava a aquells qui s’hi acostaven massa.