IV

Occitània: una nació abolida

Occitània. Alguns en parlen com d’una nació avortada o submergida. L’esplendor de la seva civilització es donà molt abans de la formació dels estats tal i com els coneixem avui dia, de manera que Occitània mai tingué una organització formal que estructurés el conjunt dels seus territoris. Quan aquesta obra fou possible, el País d’Òc ja havia caigut sota la influència del rei de França i dels senyors del nord. En aquest sotmetiment no s’estalviaren recursos, inclosa una croada que aplegava l’afany d’eradicar l’heretgia càtara, perillosa per a l’hegemonia de l’església catòlica, amb la voluntat de domini polític dels nobles septentrionals.

Però va sobreviure-hi, larvàriament, una noció de diferència fonamentada, sobre tot, en la llengua pròpia, ben diversa del francès. De fet, és la llengua la que dóna nom al país i la que permet la persistència i cíclic rellançament d’aquesta idea cultural que anomenem Occitània.

Llur matriu es troba en el prestigi assolit per la llengua en els segles XII i XIII. La seva vella extensió i preeminència delimita els contorns d’aquest espai, sense menystenir altres singularitats culturals compartides que permeten pensar en un àmbit comú i diferenciat. El sotrac de la croada i la progressiva assimilació o substitució francòfona de les classes dirigents i ciutadanes, la decaiguda del conreu escrit de l’occità i la seva notable fragmentació dialectal no impediren que continués essent la llengua vehicular de bona part de la població.
Però la Revolució Francesa i les seves disposicions centralitzadores i homogeneïtzadores actuaren com a nou impuls dissuasiu. Les mesures repressives a l’educació i a l’administració i la manca d’una norma culta escrita feren minvar la transmissió de la llengua i accentuaren la diglòssia. I la ja afeblida identitat occitana se’n ressentí.

Les reivindicacions nacionalistes europees de la segona meitat del segle XIX es limitaren allí a una reapreciació literària de la llengua, malgrat que en ambients reduïts s’acompanyà de reclamacions polítiques. Uns plantejaments que gairebé mai qüestionaren l’estat francès i que rara vegada anaren més enllà d’un regionalisme difós d’arrel folklòrica.

Així, l’esquarterament de la cultura occitana continuà al segle XX, tot i l’aparició dels primers moviments que defensaven formes més elaborades d’autonomisme i resistència lingüística. Una sèrie de valuoses figures literàries i d’institucions ajudaren a fixar un estàndard i a elaborar plans de redreçament cultural. Però la política de la República continuà essent ferotgement desfavorable a tota recuperació d’una consciència nacional i a qualsevol normalització de la llengua.
La identificació de la postergació occitana amb les revoltes contra el relegament socio-econòmic dels seus sectors productius tradicionals, com les vagues mineres dels seixanta o les mobilitzacions del viticultors, tampoc aconseguiren que quallés un front prou cohesionat de reivindicació tant política com cultural. La causa occitana, malgrat alguns innegables progressos, continua essent avui una lluita per la supervivència.

Però, paradoxalment, aquest mateix alè de desfeta ha contribuït a fer cristal.litzar un cert mite occità: el d’una civilització destruïda, que conegué una edat daurada i fou després abocada a les tenebres. Una cultura, conseqüentment, destinada a atreure a talents iconoclastes, a amants dels confins i dels corrents subterranis, d'allò que roman llevat de la vista, dels marges exteriors de tot el que és oficial. Un esquer per aquells que naden “contra suberna” (contra la xurria) com diu la bellíssima chansó en occità d’Arnaut Daniel que dóna títol a aquest web. Un camp abonat per a l’heterodòxia, per a l’arriscat amor que demana un país amb una història tan curulla de malastrugança, de camins costa amunt, de batalles secretes i resistències residuals; d’un poble a punt de desaparèixer.
Un esperit intempestiu i desafiant a la tendència victoriosa del món, que viatja de Bertran de Born a Ezra Pound i es manté com un ferment secret en tots els seus camarades de promoció al llarg del temps.