Katakombenschulen:
L'escola clandestina de Tirol del Sud

El 15 de juliol de 1923 el senador italià Ettore Tolomei va presentar al teatre cívic de Bozen (Sud Tirol) el seu programa d’italianització de la regió que des de llavors l’oficialitat italiana insisteix en anomenar Alto Adige (denominació inventada per l’administració napoleònica en el segle XIX, “Haut-Adige”). Aquesta contrada, habitada des del segle V A.D. bàsicament per 2 grups lingüístics (romànic-ladí, el més antigament establert però al que avui pertany només un 4% de la població, i germànic, avui un 70%)  va ser part del botí de guerra que els italians van rebre com a conseqüència del Tractat de Saint-Germain-en-Laye que va cloure la Primera Guerra Mundial amb Austria, quatre anys abans. L’objectiu d’aquest programa era la progressiva assimilació de la cultura germànica, les lleis i l’economia de la regió a la pressuposada cultura única de l’Estat Italià, llavors sota recent control feixista. El Gran Consell Feixista va aprovar el programa per unanimitat i el va executar en gairebé tots els seus punts, mitjançant la Legge Gentile.

N’enunciem els trets bàsics (cal recordar que el darrer cens, realitzat per l’imperi Austro-hongarès just abans de la Gran Guerra en 1910, donava només un 3% de població de parla italiana):

• Substitució de l’administració publica per una de parla italiana preferiblement monolingüe.
• Abolició de la premsa en llengua alemanya.
• Abolició de totes les entitats financeres de llengua alemanya.
• Augment i reforçament de la presència de les forces armades i policials a la província.
• Instauració de l’Italià com a llengua única d’ensenyament a les escoles bressol, primàries i secundàries.
• Substitució de la toponímia regional per una d’italianitzada preparada pel mateix Tolomei- molt abans de que el feixisme arribés al poder- en el seu Prontuario dei nomi locali dell’Alto Adige, on, a partir de la molt incomplerta toponímia llatina de 2000 anys abans, o traduint directament de l’alemany, va generar 16.735 noms italianitzats de viles, llacs, masos, boscs i turons. (Aquests noms són avui encara quotidianament emprats pels habitants de parla italiana, així com per l’administració estatal, ara trilingüe).
• Encoratjament de la immigració provinent d’altres regions de la península itàlica.

Amb aquest panorama la cultura de les valls va haver d’anar a cercar refugi a les catacumbes i profunditats, és a dir, fora de l’oficialitat, com cíclicament la Història obliga. I així, alguns homes - una minoria- van fer possible que la transmissió de la identitat col·lectiva esdevingués subterrània, que s’amagués per no desaparèixer, per continuar bellugant-se, per no cedir almenys internament: una silenciosa lliçó de resistència que es va dir Katakombenschulen.

Es tractava sobre tot de que els nens no perdessin la capacitat d’escriure en la seva llengua materna, però també de mantenir la tradició oral, encara que fossin senzilles cançons de Nadal. Va arribar fins a uns 30.000 infants, amb instructors tant laics com religiosos, alguns dels quals van ser empresonats i processats.

El drama va arribar al seu paroxisme l’any 1939, quan els règims nacionalsocialista i feixista van pactar les Opzioni/Option: als ciutadans del Sud Tirol se’ls donava l’opció d’emigrar cap al Reich i esdevenir ciutadans alemanys, o restar a la regió i llavors declarar fidelitat absoluta al Duce. El 31 de desembre de 1939 va expirar el termini: 166.488 "optanti" van decidir marxar cap al Reich i 63.017 "dableibers" van decidir quedar-se . Entre aquests últims, molts de parla alemanya que veien l’abandonament de les terres dels avantpassats com la pitjor humiliació possible. La comunitat germanòfona va fracturar-se amb una trencadissa d’odi e incomprensió entre aquells que van prendre decisions diferents. La guerra i les dificultats logístiques que sempre li estan associades van impedir, de totes maneres, que la majoria dels ‘optanti’ marxés efectivament: només un 60.000 ho van fer, dels que molt pocs van tornar i si mai ho van fer va ser molt desprès d’acabada la guerra.

Avui, desprès d’una turbulenta segona meitat de segle- amb grups terroristes inclosos-, la província del SüdTirol gaudeix d’una autonomia fiscal i cultural molt superior a la de Catalunya, amb una capacitat de recaptació de gairebé tots els impostos de fins al 90%, desprès del darrer pacte estatutari el 1972 que li confereix un estatus d’autonomia únic a Itàlia. El SüdTirol és també ja la segona província més rica de l'estat en PIB/ càpita, només superada per la Val d’Aosta (una altra regió històricament de parla no italiana).
L’administració estatal es configura a partir de la distribució ètnica: tots els habitants de més de catorze anys han de declarar la seva pertinença a un determinat grup lingüístic; en funció del cens que se’n deriva s’assignen les places de funcionaris. Això dona a la comunitat germanòfona un control gairebé absolut sobre l’administració: l’ SVP, partit democristià majoritari al que els italofons- demogràficament en reculada des de l’acord de Schengen- no poden inscriure’s, ha guanyat totes les eleccions des del 1948. És molt cert que el SüdTirol gaudeix ara de més autonomia de la que tindria si algun dia pertanyés a Àustria, un estat centralitzat. L’SVP sembla haver acceptat aquesta realitat, però les pressions secessionistes encara estan vives.

El que no pot trobar-se acceptable és el victimisme i la queixa creixent de la comunitat de parla italiana –encara majoritària a la capital, Bolzano/Bozen-, segurament, volem creure, ignorant del que hem descrit en la primera part de l’article. Les dificultats humanes associades al fet de ser minoria cultural són indubtables i universals, independentment dels fets històrics que les han generades. Però les gents de parla italiana no tenen, a parer nostre, dret moral sobre aquesta regió: són ells els qui haurien de sentir-se privilegiats en termes d’oficialitat de la seva llengua i de poder viure en una regió amb tants avantatges respecte a les altres.
Perquè el fet que avui la província gaudeixi d’una sòlida i organitzada classe mitjana benestant i burgesa, i que el govern italià hagi sabut corregir parcialment la ignomínia de la que és hereu, no pot fer oblidar el drama, terrible, del segle passat.
En una recent entrevista a la BBC sobre la situació als Balcans deia Lord Ashdown, ex-Alt Representant de Bòsnia-Hercegovina, que desprès dels fets de 1999, Kosova no podia continuar sota control del govern serbi perquè aquest havia perdut la capacitat pràctica i moral de governar la regió (‘the practical and moral capacity’), així com els britànics amb Irlanda a començaments del segle passat, desprès de dos-cents anys d’abusos.
Més enllà d’estar d’acord o no amb l’imminent declaració d’independència de Kosova, sorprèn que un diplomàtic del seu calibre s’atreveixi a afirmar una cosa semblant: molts pocs mandataris embolcallats en banderes estatals gosen, o mes aviat volen, reconèixer-ho públicament.