Ellan Vaninn
Suspiria de Profundis

Que n'és de bonica, trista e instructiva la història d' Ellan Vannin, on el Déu Celta Mananann es convertí en tres cames gegantines per a foragitar els invasors víkings; i on alguns somiadors, albirant les seves costes enllà de la boira del Mar d' Irlanda, cregueren reconèixer-hi Àvalon, l'illa on Artús reposa de les seves ferides.
Encara avui l'illa de Mann és una d' aquestes anomalies que la malfiança de la gent sense imaginació, l'enveja i el ressentiment dels jacobins de tot arreu, voldria veure desaparèixer. El furor imbècil pel progrés i per la igualtat ja se n' encarregà una vegada de mortificar per sempre més aquest illot feréstec i d' enterrar segles d'una tradició despatxada sense miraments.
Ellan Vannin havia sofert abans una substitució menys perniciosa cap a les darreries del segle IV d.C. Fins a aquelles dates els seus habitants parlaven una variant britònica de la llengua celta. Però per causa de la immigració de colons irlandesos, d' ençà adoptaren una variant goidèlica comú amb els gaèlics d' Escòcia i d'Eire. Aquesta unitat lingüística es considera definitivament escapçada cap els segles XIV i XV, però el manx s' havia començat a emancipar amb l'arribada dels conqueridors noruecs, que malgrat adoptar la llengua local, havien anat deixant el seu sediment.

Abans vingueren segles d'oscil·lacions. Primer, un període d' independència i expansió sota el regnat de Godred Covan i el seu "Regne de Mann i les Illes", al 1079. Després, freqüents submissions a la Corona de Noruega. A partir de 1266, es concreta la seva pertinença al Regne d' Escòcia. El 1346 pervé la dominació anglesa.

Des d' aquell moment la influència de l'anglès és ascendent, però la insularitat, el migrat rendiment del sòl, la despreocupació del govern de Sa Majestat i una certa voluntat d'independència n' atenuen el creixement fins al segle XIX.
Però tant se val: un letal mecanisme de rellotgeria ha entrat en funcionament. Al segle XVIII es publiquen evangelis i una Bíblia i s'engeguen escoles en llengua gaèlica. Apareix una traducció del Paradise Lost de Milton. El Doctor John Kelly, el 1804, dóna a l' impremta el primer diccionari de Manx, i el 1835 n' apareix un segon i una gramàtica.
Són aquella mena d'activitats que hom, que per desgràcia s' ha acostumat a estudiar aquests processos, distingeix amb un calfred i un llòbrec pressentiment. Tenen quelcom de tardà, de malenconiós, de solitari. Recorden aquell darrer i fugaç esclat vital dels moribunds.
A mitjans de segle la gent encara empra la llengua en els seus afanys diaris, però no pas en els assumptes oficials. Els arribistes i els pusil·lànimes van arraconant el Manx. El 1872, el propi govern de l' illa s'immola en promulgar una llei d' educació que prohibeix els nens parlar la llengua a les escoles. Els càstigs i les iniquitats fan la drecera: 12.350 persones parlen en Manx al 1874. Al 1901, només en queden 4.598.

De la llavor de la Manx Society, nascuda mig segle abans, es crea al 1899 la Yn Cheshaght Ghailckaght. No s' enganyaven ni es feien gaires esperances i el seu lema era més aviat un presagi i una advertència: "gyn chengey, gyn cheer", sense llengua no hi ha país. Però la seva tasca té la bellesa de les ginestes dels desert. Traduccions de poesia i clàssics, una companyia de teatre en Manx, mètodes i gramàtiques. Malgrat això, al 1909, un acadèmic austríac creu oportú gravar uns cilindres en la vella llengua d' Ellan Vannin; com si calgués aquesta prevenció, com si fos possible deixar de escoltar-la tard o d'hora.
La gran catàstrofe esdevé entre 1914 i 1918. Com de sobte sobrevingué l' horror, com bastaren quatre anys per desfer les més arrelades conviccions i trastocar el vell ritme del món i imposar-ne un de nou degué ésser una commoció també per aquell nucli de resistència. La història podia anar erosionant els pobles, però també trinxar-los sota la seva sanguinolenta dalla. El cens de 1921 no recull més de 896 parlants de Manx. Un bon grapat s' havien quedat a les trinxeres de França.
L' esglai no va deturar Mona Douglas. Un poble, diu Michel LeBris, també el composen els morts. El seu optimisme, la seva grandesa d'esperit, aquella generositat de qui es lliura a una tasca desesperada sense les més elementals prevencions podria haver acomplert el miracle. Però no se'n veuen gaire de miracles en aquestes qüestions. Malgrat la seva associació Aeglagh Vannin, " jovent de Manx ", a 1931 només 529 persones es consideren gaèlico-parlants. I a partir d'aleshores l'esfereïdor degoteig: 355 al 1951, 284 al 1971. Tots cada cop més vells; cada mort, un mort sense relleu, cap jove que reemprengui el cant per on un seu avantpassat el va interrompre. Quina melangia aquella promesa de Mona Douglas "paitchyn jiu, ashoon mairagh" , els nens avui, un país demà.

Em fa por aquesta agonia, aquesta solitud extrema que és la mort d' una llengua. És també un d'aquells límits darrers que no pot ésser representant adientment i que l'art no pot abastar, només temptar, intuir. Aquells vells que parlen de coses de vells, de malalties i d' amics que perden i d' algun record esvaït, i que se' n van després sols a casa i senten un gust ressec a la boca, com a paper mastegat, i que mai més en la llengua de la seva joventut sentiran d' una adolescent el crit ple de convicció que els enamora un dia en la seva estimada. Aquells vells que ja tenen pressa perquè la seva història s'acabi, per no fer-se més vanes esperances, per deixar córrer d' una vegada una vida a contrapeu, una vida que els ha traït. L' espera d'un crepuscle que no desmentirà cap matinada. Envellir dues vegades; no tenir ningú amb qui xerrar, ni tenir llengua per a fer-ho.
Aquesta sort, la pitjor de totes potser, li correspongué a Ned Maddrell, que va afrontar-la amb singular grandesa d'esperit. Ell era el darrer parlant nadiu de Manx quan va morir al 1974. Entre l' indiferència de la major part de la població i el menyspreu i la gasiveria de l' administració, els últims projectes de resurrecció dels anys seixanta s' esfondraren. El Manx era gràcies a tots ells de cos present al sepulcre de Ned Maddrell, o dels Neds Maddrells que l' havien precedit; perquè quan s'està tan a prop de les acaballes, quan s' arriba a aquestes xifres mínimes de parlants, cada mort s' endú amb ell secrets que mai més han d' ésser pronunciats en aquesta terra.

Però els celtes son un poble molt afeccionat als fantasmes, i els seus morts tenen certa proclivitat a no marxar de cop i volta. L' illa de Mann no pertany al Regne Unit, ans a la Corona d' Anglaterra, una estranya fórmula heretada del temps de l' annexió, ratificada al 1866 per la Llei de duanes i ports de Mann i posada novament d' actualitat el 1979, mitjançant la Customs and Excise Agreement d' aquell any. La seva Tynwald Court, el parlament local conservat durant deu segles i considerat el més antic d' Europa. encara té poder per legislar en qüestions interiors, fer respectar aquestes lleis mitjançant un sistema judicial propi i recaptar i administrar impostos per a mantenir-lo. I la seva autonomia, que no feu valer per a protegir la seva llengua de l'extinció, l' ha preservat de formar part de la Unió Europea.
I aquesta mateixa Tynwald Court, després de no esmerçar ni un penic en el Manx en el seu moment, va promulgar la Standing Order Nº26, un reconeixement jurídic de l'oficialitat de la llengua. Així, les lleis no poden aparèixer només en anglès, sinó que s' han de redactar també en manx. Tota petició oficial al govern de l' illa ha d' anar en aquesta llengua i als seus ciutadans els assisteix el dret d' emprar-la en qualsevol relació amb l'administració, excloent-ne l' àmbit jurídic.
Aquesta persistència simbòlica del manx, assaonada amb cartells bilingües als carrers, classes optatives per prop d'un centenar d'alumnes i una hora de programació a Manx Ràdio es fonamenta, com és evident, en nous parlants de la llengua, gent que l'aprengué en edat adulta o, com a mínim, no com a llengua mare. Ja no n'hi havia de mares que parlessin el manx; potser alguna àvia, però en tot cas la transmissió ha estat indirecta. Seria bonic d' investigar quins conductes han portat a aquests nous parlants a ésser competents en una llengua considerada morta, i també establir si existeix un petit contingent d' aquest grup que l'hagués sentit parlar als seus parents de més edat, quei n'hagués après paraules o fonaments, per a determinar fins a quin punt es pot certificar que el so original del Manx s'extingí o fou primàriament preservat.

Aquest revifament compta amb uns sis-cents efectius, però sembla que només entre dos-cents i tres-cents son capaços d' expressar-se fluidament en el gaèlic de Mann com a segona llengua. La Yn Cheshaght Ghailckaght encara sobreviu, i segur que durant aquest segle les ha passat més magres que ara, malgrat que els descreguts no confiïn gaire en aquests experiments de resurrecció i facin desdeny de les possibilitats expressives d'una llengua que ja no consideren orgànica i que compta amb camps semàntics amputats. El 1997 s' obrí l' escola Mooinjer Veggey (Gent menuda), amb nens d' entre tres i cinc anys que reben tantes hores de classe en anglès com en manx. Els nens avui, un país demà?
Potser no cal ésser ingenu: l' anglès, parlat per centenars de milions, amb hores i hores de cinema i televisió diàries, amb milers de publicacions, amb centenars de les més prestigioses universitats; llengua oficiosa dels poders econòmics i de les transaccions financeres, no veurà el seu curs torbat per sis-cents parlants del Manx, potser mil o mil cinc-cents demà, si tot va bé. I el seu lloc, tan heroicament guanyat contra l' adversitat, rescatat de la mort fins i tot, serà sempre precari. No els serà possible viure en Manx amb naturalitat, ans amb esforç. Qui sap quants cediràn una altra vegada com ja cediren els seus avis, es fastiguejaran del seu clos reducte o deixaran l' illa i no el podran transmetre als seus fills. Però potser també per tot això, per l'asfixiant omnipresència de l'anglès, per un sentiment d' extrema perifèria, d' aristocràcia de l' esperit, el manx sobreviurà, s'estendrà, recorrerà nous camins, creixerà bell i exquisit com les flors rares o els metalls preciosos, que no es poden trobar arreu. Potser fa exagerat dir-ho: però en aquest gènere de lluites ens hi va el coll.