Dels celtes n’existeix una abundant literatura que no exclou les divagacions més aviat imaginatives. Amb total exactitud no se’n saben tantes coses: foren un grup de pobles indoeuropeus, organitzats en tuatha (clans familiars) i amb inclinació als moviments migratoris, que compartien varietats lingüístiques, coneixements metal.lúrgics i alguns trets culturals i religiosos, si bé abominaren de qualsevol unitat política duradora. Tot assenyala que arribaren al continent a començaments del segon mil.leni aC i, en el seu moment de màxima extensió, cap al segle V aC, els celtes eren hegemònics a bona part de l’Europa occidental, de la meitat nord-est de la Península Ibèrica a la planura pannònica, la costa oest del Mar Negre i les proximitats dels Balcans i fins a l’actual Bèlgica pel nord.
No obstant això, entre els segles II i I aC la seva superioritat militar s’esfondrà i la pressió de romans i germànics va obligar-los a un progressiu replegament en direcció cap a les Illes Britàniques, mentre altres dels seus pobles eren romanitzats. També allí anaren reculant i essent assimilats per noves invasions i aculturacions, fins que els darrers celtes d’Irlanda foren evangelitzats per Sant Patrici.

Malgrat tot, hi romangueren comunitats lingüístiques que només molt lentament retrocediren alhora que es diversificaven fins a conformar les llengües celtes encara existents. I després de segles de pressió substitutòria, es troben arraconades a les zones més occidentals d’Eire, Escòcia i Bretanya, així com a franges més extenses del País de Gal.les. També a l’illa de Manx i a Cornualla, on després d’extingir-se han renascut petites minories de neoparlants.

A l’actualitat, malgrat la seva precària situació, se’n percep un discret rebrot, afavorit pel ressorgiment d’un celtisme d’arrels romàntiques i per una visió més engrescada d’aquest llegat entre les comunitats que l’han conservat.
També t ímides formes de reconeixement jurídic permeten l’esperança de la continuïtat en els propers anys, si bé el predomini de l’anglès i del francès en aquests enclavaments no admet discussió i la vetlla resistent unida a una escèptica prudència envers el futur sembla l’actitud més assenyada d’estudiosos i d’activistes.

Com dèiem, els pobles celtes i les seves llengües han fet fortuna acadèmica i hi ha força material bibliogràfic de qualitat i un fum de webs que en tracten. Ara bé, resulta especialment adient distingir entre les aproximacions més acurades i documentades i aquelles que reprodueixen una visió estilitzada o new age del celtisme i fan lectures discutibles de la seva espiritualitat. Encara que, malgrat aquest judici, també calgui dir que alguns d’aquests cercles hagin estat pioners en rescatar una visió positiva de la cultura dels pobles celtes i difondre-la tant de portes endins com internacionalment.

En aquesta pàgina anirem oferint una selecció bibliogràfica i cibernàutica de fonts per aprofundir en l’assumpte. A més a més, en els nostres articles de la secció Les cèltiques, podreu trobar articles amb un acostament més exhaustiu a cadascuna de les diverses llengües i altres qüestions que hi tinguin relació.