País de Gal.les
La tenacitat dels camarades

Quan es parla del gal.lès, sempre es repeteix aquesta història, però és dolç de repetir coses tan boniques i, a més a més, s’estableix un vincle de complicitat amb una benaurada tradició: la paraula gal.lès prové del saxó weahlas, que vol dir “terra d’estrangers”. En gal.lès, en canvi, el país s’anomena cymru, “terra dels camarades”. Potser aquest sentiment de germanor enfront de l’adversitat i el rapte de la pròpia cultura ha estat la clau encoberta que ha permès la supervivència del cymraeg fins als nostres dies. Una lluita obstinada de segles, que tot just els darrers anys ha conegut l’esperança; el sentit mai l’havia perdut.

Durant bona part de l’Edat Mitjana, malgrat les rapinyes, els xantatges i les extorsions, el País de Gal.les mantingué la autonomia enfront els reis normands. Així fou fins el 1282, quan el rei Llewelyn ap Gruffydd s’alça en armes cansat de les tiràniques condicions a les que diversos pactes amb la dinastia anglesa el sotmetien. Llewelyn va ésser capturat i executat i la lluita del seu germà fou en debades, doncs el 1284 Gal.les fou formalment annexionat a Anglaterra.
No va ser ni de bon tros la darrera insurrecció. Entre el moment de la usurpació anglesa i el 1315 hi hagueren noves revoltes. Després, les cruels lliçons que l’època reservava als rebels asseguraren 80 anys de pau. Però el 1400, tornem-hi que no ha estat res, Owain ap Gruffyd unificà el país sota el seu lideratge i va restablir parlaments, institucions i universitats gal.leses. Malgrat aquest miratge de prosperitat, el nou regne s’ensorrà sota la pressió anglesa el 1410 i mai més els gal.lesos han gaudit d’ independència.
Però foren els Tudor, una nissaga autòctona, qui decidiren acabar per sempre amb el problema de la revoltada Cymru. Aprofitant a 1531 l’enèsim motí, Enric VIII feu promulgar un terrible edicte per “definitivament extirpar tots els singulars i sinistres usatges i hàbits diversos d’aquells del Reialme”. Pobre de qui parlés gal.lès perquè li era prohibit d’exercir ofici o posseir terra.

Però si les mesures infoneren serenor en els afanys de sobirania de les següents generacions de gal.lesos, no n’escapçaren la cultura sense més ni més. Entre les darreries del segle XVI i el començament del segle XVII s’ editaren biblies i diccionaris en cymraeg, es publicà un volum important de llibres i es celebraren certàmens de poetes i trobadors com la “Caerwys Eisteddfod” de 1568 amb afluències multitudinàries. Més de cent anys després de l’edicte, en aquests aplecs, els escriptors se n’enfoten del rei Enric i les seves prescripcions i el gal.lès literari abasta tots els gèneres. I malgrat que la llengua continuava oficialment suprimida, mai deixen d’ aparèixer campions de la cultura gal.lesa, com l’ anglès Thomas Gouge o Griffith Jones, que obren escoles per instruir la quitxalla en gal.lès. Fins i tot l’església anglicana, quan l’any 1746 vol imposar la predicació en anglès, ha de cedir en descobrir que la major part dels seus parroquians no el parlen.
De fet, el cymraeg no reculà fins les darreries del següent segle. En ple XIX, quan el còrnic ja s’havia ensorrat o la diglòssia ja començava a ésser evident a Man o Eire, al País de Gal.les s’hi publicaren 6,000 llibres gal.lesos en cinquanta anys i al llarg de la centúria s’imprimiren 25 diaris i 28 setmanaris en la llengua del poble. L’ esperit contestatari també feu les seves aparicions, amb manifestacions i insubordinacions com les de 1839 i 1843, on s’ enarboraren banderes amb la llegenda Rhyddid (Llibertat).

Però la política educativa anglesa comença a fer efecte a la segona meitat de segle. Una comissió establerta per esbrinar l’ estat de l’educació i formada per tres anglesos que desconeixien el cymraeg arriben a la conclusió que aquesta llengua era “un greu obstacle per al progrés moral i comercial de la comunitat”, sense ésser fàcil calcular-ne els efectes perjudicials. El Times de Londres, fent-se ressò d’ aquest gènere d’ opinions assegurava que el gal.lès era la maledicció del país. A partir del 1870, d’ acord amb el nou pla d’ educació, el gal.lès fou llevat dels estudis, però extraoficialment, la majoria de mestres el seguien ensenyant o n’eren partidaris. Al cens del 1901, 929,824 de dos milions d'habitants eren parlants de cymraeg, i un terç llarg d’ ells eren monolingües. El gal.lès arribava al segle vint amb el prestigi encara no gaire malmès, amb un entorn cultural prou viu i amb una consciència desperta. I malgrat tot, reculava.

I quedava l’ominós segle XX, el segle on la cultura de masses s’havia d’ apoderar de tot i fer realitat aquell malson de Baudelaire i dels seus viatgers que sortien de viatge per trobar arreu el mateix tedi que havien deixat enrera. Globalització en diuen recentment al fenomen que darrerament conquereix els últims baluards. Les magnífiques coca-coles a Aden, l’ encanteri celta de la MTV a Cardiff.
I en aquell segle XX, el 1923, es proclama la República d’Eire. Després d’ un segle de tan absurdes mortaldats, fa de mal dir que el dret es guanya per les armes. Però el 1923 es proclama la República d’ Eire mentre a la més pacífica o menys desesperada Gal.les, el 1925, els moviments favorables a l’ autogovern formen el Plaid Cymru i fins el 1939 no s’ obre la primera escola primària bilingüe del país. (Aquestes coses tan petites, tan normals, tan d’ estar per casa, en els pobles petits i minoritzats s’expliquen com proeses. I ho són.)

I d’aquesta manera, la llengua cedia, perdia parlants. Però no perdia la combativitat dels qui la volien conservar. Al seixanta, entre la creixent immigració i la política encara desfavorable dels capitosts de Londres, els camarades s’adonen que poden no arribar a passar de segle. A la BBC Radio Wales es llegeix el manifest Tynged yr Iaith – L’ avenir de la llengua- i el mateix any 1962 es crea la Cymdeithas yr Iaith Gymraeg, una societat de defensa de la llengua. Al 1967, un edicte del Govern Britànic restableix certa protecció i reconeixement per als parlants del gal.lès. Una escletxa oberta que sense descans, sense defalliment, ha estat la porta oberta a noves i més amples garanties.
Aquesta promoció i lluita no aconseguí de primeres aturar la pèrdua de parlants, però en contení els efectes. Certes regions foren força reluctants a la substitució i es calcula que hi ha una quantitat de força més de mig milió de parlants amb el gal.lès com a primera llengua, encara que uns 400.000 més son capaços d’ entendre’n una conversació o d’expressar-s’hi mínimament. A més a més, el 1991, per primera vegada en un cens d’ aquest segle s’hi recollia un increment de parlants respecte a l’ anterior. Un total del 18’,8 % de la població, que arriba a ésser un 61% en regions com Gwynedd o un 43,7% a Dyfed. El 2003 es feien públics els resultats d’un nou cens en el qual es superava el 20% de parlants, així com es confirmava el creixement de joves que el coneixien, els parlants que l’empraven diàriament i l’extensió de l’idioma per aquelles zones on més havia reculat. Uns resultats que sense cap mena d’injustificat cofoisme permeten assegurar que el gal.lès és avui la més viva i dinàmica de totes les llengües gaèliques.

Per altra banda, darrers episodis en la lluita dels gal.lesos per la seva independència han estat font de diverses interpretacions i han donat arguments matussers i malintencionats als refractaris a tota cessió. El referèndum per la constitució d’ una Assemblea Gal.lesa va rebre només un 50,3 % de vots favorables. Però en contra hi va votar no només la minoria més conservadora i unionista, sinó també els autonomistes gal.lesos que consideraven les potestats de l’ Assemblea molt migrades: sense poder legislatiu o de recaptació d’ impostos, els gal.lesos seguiran lliurats a la pretesa bona disposició i generositat de la Corona. Qui els hi podria retreure? Tants i tants segles sense els més mínims drets que ja no els venia d’ aquí, i no calia esperar que quatre engrunes els fessin emocionar.
Tot i això, la Government Wales Act de 1998 ha transferit les competències d’ educació al govern autònom. I ja hem vist com d’ important és que la quitxalla aprengui la llengua del país. Existeix el risc que quan aquest nens arribin a grans, la vida pública en cymraeg sigui mínima i que no gaudeixin de l’ oportunitat de desenvolupar-se amb raonable plenitud en llengua gal.lesa, reduïda a marges decoratius. Però també pot donar-se que els nous vailets siguin tan ferms com els que els han antecedit, i què tinguin a més a més una eina més esmolada que la dels avantpassats. Una eina amb la qual bastir una realitat nova, amb la qual cercar en els esplendors del passat, del present i del futur, amb la qual fer saltar les frontisses del món que els han volgut fer heretar.

I és que n’hi ha ja un precedent: a Argentina, a la província de Chubut, s’ hi instal.laren al segle XIX grangers vinguts de Cymru. La llengua dels camarades hi resistí aferrissadament fins a la generació dels que avui són avis. Però quan aquesta història ja s’ acabava i una altre meravellosa anomalia del nostre planeta estava apunt de desaparèixer, començà un moviment entre el jovent d’ ascendent gal.lès per restablir la parla original dels vells. A Chubut s’ hi establiren professors subvencionats pel govern de Caerdydd i alguns dels joves van viatjar per estudiar filologia gaèlica al cap i casal. Aquest moviment, que s’ oposa al brutal corrent de la història, que es desplaça obliquament i s’ ensorra en els fonaments, és el més insubmís i valuós que poden fer les noves generacions. És la coratjosa actitud que cal esperar d’ ells i l’ única que els podrà salvar. Que ens podrà salvar a tots plegats.