Benvolgut senyor Mas,

li escric aquest cop amb poca esperança de que em respongui, ocupat com estarà en aquestes acaballes de la campanya del referèndum de l'Estatut. Vull, de totes maneres, fer-li arribar el meu parer: per a mi és important, desprès de la intensitat amb la que he viscut aquest procés de remodelació de l'estructura del govern a Catalunya. Per a mi ha sigut un període apassionant: l´he seguit a 1360Km de distància ,dia rere dia, pels diaris, per Internet, telefonades, pensaments, reflexions, daltabaixos i una il·lusió continuada. Com a català, no crec que tingui l'oportunitat de viure'n molts altres, de moments com aquest.

Per a mi és molt difícil haver-li de dir que, en tot aquest procés, aquell que m´ha decebut més, és vostè: segurament això té molt a veure amb les esperances que s´havien dipositat al començament, desprès de les eleccions a la Generalitat. Quan van quedar fora del govern, m'arribaven ecos de Barcelona: CiU a punt de desaparèixer (paraules de gent que us havia votat sempre, gent responsable, preparada, etc...) Jo, en canvi, tenia una gran esperança en vostè: la gestió de l'avantprojecte d'Estatut m´ho va confirmar. Una persona valenta i ferma que tenia un estil propi i allunyat de la cultura del partit: entre tots i amb l'empenta dels que volien més és va aconseguir una fita digne de l'època que afrontem. Ni trencament absolut, ni renuncia de voluntats. I aquells que no s´han volgut integrar mai, aïllats. Ja li dic que l'Estatut del parlament no el tinc idealitzat: em semblava el fruit natural d'una generació que havia après finalment el significat ple del terme voluntat, sense poesies ni idealismes, i sense inèrcies colonials (el colonialisme pot ser físic, però sobretot és un procés de corrosió mental, un rovell silenciós que canvia la personalitat col·lectiva).

Li dic de seguida que jo no sóc nacionalista, no m'agraden les banderes, i crec que Catalunya ja no és una nació. Ho va ser segurament fa alguns segles, en queden segurament vestigis, però la història se l´ha emportat. En una regió on el diari més venut ha sigut incapaç de fer cap gest real cap a la llengua en gairebé trenta anys de recuperació de la dignitat i on els polítics fan cua per fer-s'hi entrevistar, em sembla que hi ha una gran confusió mental. Aquest procés estatutari m'ha refermat en aquest darrer parer: les nacions s´han fet amb llibres, ciència, idees, herois, però sobretot afermant-se, que no vol dir respondre afirmativament a totes les preguntes que ens fan ( sobretot quan, diabòlicament, no es poden fer totes les preguntes, si no només les que interessen, com a les dictadures). Afermant-se en contra de les altres nacions, afermant-se en contra de qui et vol liquidar. Canviant sempre, però conservant el més important : la voluntat d'afermar-se. En aquestes històries de nacions i estats s´han comès un allau de bestieses que invaliden la glòria de qualsevol nació: llàstima que ara que els europeus, amb l'esforç, conscient o no, d'incomptables generacions, s´han creat un marc que aspira a ser plenament democràtic, on les coses s´han d'aconseguir per convicció dialèctica i per drets d'afirmació, i de debat on ningú hauria de negar res invocant valors que estan per sobre de la voluntat de les persones, precisament ara, m´hagi de trobar amb la sorpresa que hi ha llocs del món on sempre es trobaran excuses per no afirmar-se, i la submissió sempre trobarà una justificació. Quina decepció .

Li dic de seguida que jo em nego a viure en una societat així. I també que vostè ha fet una contribució important en aquest sentit: ens ha convençut que acatar la voluntat d'algú que et controla i t'organitza silenciosament, però que no et coneix, que considera la teva llengua de segona, que quan l'entrevisten a TV3 o a Catalunya Ràdio no pot dir ni bon dia o bona nit per por al que li dirà el seu poble, és una bona estratègia. Aquesta hauria sigut una reacció molt lloable als gulags o als camps de concentració: l´heroi que s'empassa la dignitat esperant el moment adequat per donar la ganivetada. Els grans lluitadors anticomunistes a l'Unió Soviètica o els milers d´herois humils que ho van aguantar tot a les guerres mundials del segle passat. La vida perillava, tota la vàlua que tenia, aïllada en els camps, lluny de tota referència de dignitat, era la que li donava cadascú. Però ara , senyor Mas, perquè algú que no parla la seva llengua, que desconeix com s´ha arribat fins aquí, que no té canons per amenaçar-lo, que nega evidències, que controla alló que la gent no entén com funciona, l´ha de convèncer a vostè del que ha de fer? Em sembla be que convenci el PSC, que pensa com ell, perfecte, hi ha una part importantíssima de Catalunya que ja no vol lluitar per algunes coses, és molt respectable, els pobles no són conceptes eterns. Però vostè? Vostè havia de defensar altres coses.

Ara em trobo que el senyor Pujol, en un article a l'AVUI intentant convèncer cap a el SI els que senten vertigen amb el NO, utilitza un sol argument: aquest estatut és millor que el del 1979. Cert, aparentment. Ningú ho nega, diuen. Però la manca més absoluta de raonament científic que caracteritza la política en general ( conseqüència de que es continua veient la població com una gran massa a la que s´ha de satisfer i no educar, a la que se li han d'explicar les coses amb la cullereta com als nens petits) es manifesta aquí amb gran esplendor: és el mateix gran error de la redacció en el capítol de finançament de l'Estatut, de calcular les coses en valor nominal en comptes de valor real ( i d'oblidar-se deliberadament en el 99% de les vegades que la inversió serà sí proporcional al PIB català per 7 anys, però restant abans el fons de compensació!!). És que la població no ha canviat en aquests 27 anys? És que les ambicions i les ments no han fet cap salt endavant? No s´hauria de corregir la valoració amb el canvi en valors democràtics, en il·lusions, en saber, que crec que almenys els polítics haurien d´haver experimentat? Quina societat es vol construir amb aquesta moral? És això ambició? Perquè es força la gent a votar en funció de la decisió del partit abans que per conviccions personals? Perquè els partidaris del SI es neguen a obrir la porta a una renegociació? No és això un referèndum sense sortida per la persona del carrer sense capacitat crítica ni voluntat o ganes de llegir-se l'Estatut? No són molts diners invertits per donar pàtina democràtica a una decisió blindada amb antelació? I, perquè no va ser possible la unitat catalanista en la fermesa contra l'Estat?

M'agradaria que m'expliqués moltes coses que no he sapigut entendre. D'un polític com vostè m'esperava que aconseguís algun gran avenç: jo el que veig és que aquest estatut és una adaptació de la mentalitat del 79, que vostè em va criticar en la seva darrera resposta, a la societat del 2006.

I després el drama del finançament, el moll de l'os, el suport per impulsar les noves competències o mitges competències que ens han regalat, i que ha acabat sent el capítol més fluix de l'Estatut de la Moncloa. Jo no m´ho podia creure: em deia, ja arriben els catastrofistes de sempre. Em vaig llegir el capítol sencer amb un amic que es menfot de la política de propaganda, però que té la ment freda per l'Economia. No veig cap element per l'optimisme, és la mateixa història dels últims anys, amb un augment de recaptació en impostos que es pot perfectament contrarrestar per infinitat de contramesures ( NO S´HA PACTAT LA LOFCA, NO SE SAP QUAN SERÀ EL FONS DE COMPENSACIÓ, EL PRINCIPI D'ORDINALITAT EN VALOR NOMINAL, L'AGENCIA TRIBUTARIA SENSE DECIDIR I SENSE FUNCIONS ATRIBUIDES ENCARA), com ha anat passant darrerament, on el PP ens havia regalat,o ens vam guanyar, més que el guany proporcional d'ara. La seva única justificació en públic: un escrit intern favorable de la conselleria d'Economia, clarament, sense cap raonament que el justifiqui. Castells fa quatre mesos que no parla. I la gran síntesi de l'Estatut de la Moncloa: impedir que Catalunya baixi en el rànquing nominal ( el real era massa demanar) ,però res de mesures que permetin el creixement sostingut, més enllà dels set anys d'inversions al final dels quals vostè estarà a punt de marxar de la política de primera línia. Res en positiu, tot en defensiu.

Una gran decepció. Jo li demanaria només una cosa: vull canviar de parer, vull ser més optimista. Tornaré a Catalunya, i faré el meu camí. Jo no vull ser hereu d'aquesta manera de fer. Em sembla que no podré comptar amb vosaltres, encara que tingueu noves fites a l´horitzó: no s´hi val viure sempre de la queixa, un s´ha d'afirmar, dir sempre que sí és manca de personalitat.

Els fets parlen molt clar: a la primera oportunitat en veritables condicions per a la democràcia, el partit que encara hauria de donar algun sentit a la voluntat antiga d'una cultura que fa molts anys que no s'aferma amb coratge, s'amaga per raons d'Estat. Aquesta vegada l'àpat ha sortit molt malament, senyor Mas. Potser perquè ha cuinat sense convenciment. O potser perquè tots els àpats s'hi valen, i vostè vol cuinar sempre, encara que el consumidor hagi de pagar un preu massa alt per la qualitat que rep. El problema és que ara no sabem quan serà la propera vegada que es donaran les condicions per tornar a la cuina que val la pena de veritat, la de les regles del joc.

Cordialment,
Paolo Gervasoni